Paraules que sonen: el viatge poètic de Joan Garí
JOAN GARÍ – «MÚSICA PER ALS POETES»
Joan Garí (Borriana, 1965), escriptor valencià de llarg recorregut, converteix ací una relació de dècades amb la poesia en el seu primer treball discogràfic: nou cançons que tendeixen un pont entre la paraula escrita i la seua dimensió sonora.
Text per MC Alberto
La principal virtut de l’àlbum és que Garí no intenta convertir la poesia en cançó a qualsevol preu. La deixa respirar, manté el seu pes literari i construeix al seu voltant una música que funciona més com a atmosfera que com a artifici. El resultat exigeix una escolta reposada, d’aquelles que no busquen necessàriament una tornada immediata, sinó deixar que les paraules vagen ocupant espai.
El viatge comença amb “A la vora del mar”, una peça de to contemplatiu en què el paisatge marítim es converteix en territori emocional. Després arriba “Com cavall malferit”, més extensa i de major densitat poètica, abans d’entrar en un dels moments més singulars del disc: “Cant de Ramon”, una peça de quasi deu minuts basada en el text de Ramon Llull i presentada, a més, al costat d’una versió modernitzada que facilita el diàleg entre la llengua medieval i l’oient contemporani.
La selecció de textos demostra que Música per als poetes no pretén ser un simple exercici de cantautor. Garí es mou entre èpoques i sensibilitats: de Llull a Vicent Andrés Estellés, passant per altres noms de la literatura catalana contemporània. En “Poema sobre València”, la ciutat apareix lluny de qualsevol postal turística: és aspra, urbana, quotidiana, fins i tot incòmoda. Una València que desperta a trenc d’alba i que el poema retrata com a “més bruta i extensa”.
També hi ha espai per a la sensualitat i el joc verbal en “Tens raó tu”, per a la deriva existencial de “Viatge astral” i per a una dimensió més col·lectiva en “Inici de càntic en el temple”, on la cançó recupera uns versos de Salvador Espriu carregats de memòria, resistència i compromís.
Però és en “L’home que era ahir” on el disc troba potser el seu punt més humà. Garí mira cap arrere, cap als pares, els fills, els amics, les decisions preses i els errors acumulats. La cançó parla del pas del temps sense necessitat de grans proclames: n’hi ha prou amb eixa idea d’enfrontar-se a l’home que un va ser per entendre que el disc, en el fons, també parla d’això. De la memòria, de les pèrdues i de la possibilitat de continuar sent un altre.
Musicalment, Carlos Álvarez té ací una responsabilitat fonamental. Els seus arranjaments aconsegueixen que els textos no queden sepultats sota la instrumentació i que la música acompanye sense competir amb ells. És una decisió especialment encertada en un projecte en què la paraula és el vertader instrument protagonista. La producció, a més, manté una vocació orgànica i artesanal que encaixa amb la naturalesa del projecte, reivindicat explícitament com una creació i interpretació cent per cent humanes. A més dels arranjaments i la interpretació musical de Carlos Álvarez, el disc compta amb la col·laboració de Dayan Soul com a segona veu en alguns temes.
Música per als poetes és, en definitiva, un disc estrany en el millor sentit de la paraula. No busca encaixar en una tendència, ni ho necessita. El seu territori està en eixe lloc fronterer on literatura, cançó d’autor i memòria cultural es troben. Potser no és un àlbum per a escoltar de fons mentre fas qualsevol altra cosa; demana atenció, demana temps i, sobretot, demana escoltar les paraules.
No estem davant d’algú que acaba de descobrir la poesia, sinó davant d’un escriptor que finalment ha decidit posar-li música a una conversa que portava molts anys mantenint amb ella.